Sempre he sigut conscient que no havia nascut a un lloc on els artistes internacionals venien. En vaig ser conscient per primera volta quan era ben menuda, i les Spice Girls van fer un tour que anà a Madrid, però no a València, i a partir d’aleshores ha sigut decepció rere decepció. (Els Backstreet Boys sí que vingueren a València, però jo sempre he sigut de les Spice).
València és una ciutat anèmica quant a cultura musical, cosa estranya per a una ciutat amb un festival de bandes i una tradició popular molt forta de cercaviles i agrupacions musicals als barris. Però sembla que hi haja una desconnexió total entre aquesta tradició tan arrelada i la quantitat de concerts a la ciutat. A tots els qui ens agrada la música internacional ho sabem ben bé, que esperar que un artista internacional de la talla de Muse o Chemical Brothers vinguen a València és poc menys que un exercici en fe cega. El que ho fa encara més agreujant és que ciutats com Bilbao o Sevilla, de grandària menor, reben més concerts. Fins i tot en temes de festivals, Bilbao i Múrcia tenen cites culturals de més projecció internacional que València: el BBK Festival i el SOS 4.8. No és que València no estiga competint amb Madrid i Barcelona en termes d’oferta cultural, és que no pot ni competir amb ciutats més menudes. Ara comença a despuntar el Festival de les Arts, però com que és una oferta nova, encara estar per consolidar-se. Enguany el cartell promet, però per ara no sabem si el FdA serà com el SOS o acabarà com el Summercase, aquell festival que començà molt fort però desaparegué al cap de tres anys.
Aquesta no és una problemàtica nova, però. Diaris locals com el Levante i Valencia Plaza ja n’han parlat. És un cicle viciós, en el que diferents factors van alimentant-se l’un de l’altre fins que donen lloc a la inevitable conseqüència, que és la mort de la cultura musical a la ciutat de València. Els alts impostos (21% d’IVA –però no per als bous!—) i la manca de deduccions fiscals fa que els promotors no s’atrevisquen a dur ningú, perquè una sala sense omplir és una pèrdua financera important. Les sales mitjanes se n’acaben ressentint i al final tanquen, fins que solament les molt menudes, d’aforament de menys de 1 000 persones, poden sobreviure gràcies a artistes nacionals. Però els artistes internacionals que acaben de començar òbviament no venen; solament una volta han passat d’eixe escalafóeixen a altres països, i quan ja tenen projecció internacional, necessiten unes sales que a València ja no existeixen. CHVRCHES, Grimes o Purity Ring són artistes amb disc nou aquest darrer anys que a Europa ja toquen a sales per a entre 1 000 i 5 000 persones. CHVRCHES fins i tot ja toquen a estadis a la seua Escòcia natal, i Grimes ha tret un dels millors àlbums de 2015. Tot i així, a València no podem ni somiar amb què vinguen. No hi ha llocs per a ells ací. Quan vingueren Crystal Fighters, anaren a Burjassot perquè en paraules del promotor del concert, Juan Enrique León de Tranquilo Música: «En Madrid te puedes ir a La Riviera, pero aquí si quieres auditorios de más de 2.000 personas tienes que buscarte la vida en los alrededores». No venen artistes, i quan venen, els enviem a l’extraradi, amb tota la dificultat d’accès que suposa i l’estranyesa de que no troben enlloc a la ciutat. Ara mateix, la plana web del Corte Inglés no anuncia cap concert d’artistes internacionals a València, i un dels concerts anunciats d’artistes nacionals –Sweet California, una grup de pop comercial— tindrà lloc al saló d’actes d’una escola de la ciutat. Com podem doncs competir amb Bilbao o Sevilla, si tenim grups de música que van de tour per Espanya, i l’únic lloc que han trobat a València és el saló d’actes d’una escola? Com demanem Royal Blood que canten als Salesianos?
Tot i així, València no ha sigut sempre un desert cultural. Als 90, les diverses sales repartides per la ciutat donaren la benvinguda a artistes com Depeche Mode o Simple Minds. Bruce Springsteen ha tocat a València, malgrat la manca de recintes grans preparats per a concerts. València no té res paregut al Madrid Arena, un espai multiús que tan bon punt rep el Justin Bieber com fa una competició de motos.
No és d’estranyar, doncs, que a València la música no es veja com una alternativa d’oci real front a eixir de copes o anar al cinema. Afortunadament, en els darrers mesos la ciutat ha estat experimentant una mena de renaixença quant a bandes nacionals es refereix. Cada cop més, grups d’arran de l’estat espanyol fan parada a la nostra ciutat, però sempre amb el mateix inconvenient: a sales menudes com Magazine, Loco, 16 Toneladas, etc. Estem esperant una expansió d’aquesta nova onada de concerts a les sales de capacitat mitjana, que puguen atreure nou talent, però per ara pareix que no s’ha donat i que ens hem estancat en grups menuts nacionals, mentre grups més coneguts van i venen a Espanya sense fer parada a València. Amb aquesta immobilitat doncs, com podem esperar una banda d’èxit internacional mitjà com Hinds (encara que siguen de Madrid?) que vinga? No, Hinds tocaren a Madrid i Barcelona. Ara, tocaran a Seattle o a Cambridge i a València seguirem sense veure talent nacional amb èxit internacional. Quan saps que els teus grups favorits no vindran, deixes de buscar-los. No mires concerts, i no consideres la música en directe una alternativa viable. Les vendes d’entrades cauen, les sales tanquen, els promotors no porten ningú, nosaltres deixem de mirar si ve ningú i el cicle continua en funcionament fins que la cultura musical queda reduïda a Francisco i desfets d’Operación Triunfo.
De totes maneres, no és un problema que afecte València únicament. La sequera musical també afecta Espanya en general. Madrid i Barcelona no presenten suficients al·licients per a molts artistes internacionals de gran escala. Nicki Minaj va fer un tour europeu de més de 20 dates amb parades a Estocolm, Nîmes o Manchester, ciutats totes més menudes que Madrid, Barcelona o València, però no vingué a Espanya. Tampoc no ens van visitar Taylor Swift ni Beyoncé. Sí que ens han visitat U2 o Madonna i enguany vindrà Justin Bieber. Tot i així, són pocs artistes de primera fila els que venen comparats amb els que podrien vindre. Al nostre país no hi ha costum d’anar a concerts ni a macro-concerts, i l’excusa que a Espanya tenim artistes en el nostre idioma no és suficient. Alemanya també té una indústria discogràfica potent i tots els artistes mencionats a aquest article hi han fet uns quants concerts. França, un altre país amb una tradició musical pròpia molt forta, també rep músics de gran envergadura, no sols a París sinó a altres ciutats.
Què fa doncs, que es torne a complir l’Spain is different, l’excusa tardo-franquista preferida per a justificar costums i tendències que s’hi hauria d’eradicar? Què hem de fer, a València i a Espanya, per a aconseguir una cultura musical d’acord amb la nostra població i posició? Són diversos factors. El primer, sense cap dubte, són els entrebancs institucionals cap a la cultura. El govern actual odia la cultura que no ha estat esterilitzada i passada pel filtre cutre de José Luís Moreno. Per a això, puja l’IVA al 21% per als productes culturals que fan pensar, com llibres o música, mentre que manté l’impost al 8% per al tradicional espectacle de torturar un animal davant una audiència de votants del seu partit. A més a més de les taxes desorbitades, s’inflen els preus d’escàndol en llibres i discos, i arriba una indústria del cine que solament ara comença a descobrir els programes de fidelització… Tot això contribueix a que t’ho penses molt abans de pagar 20 € per un disc o un llibre, o 10 € per una pel·lícula. Però no és solament això, sinó que també cal fer autocrítica. No volem pagar. La crítica més comuna del FIB és, per exemple, el preu de l’entrada, que enguany són 160 €. Són 6 dies d’acampada i 4 de concerts, i enguany el cartell inclou bandes consagrades com Muse, The Chemical Brothers, Massive Attack i bandes noves com The 1975, Hinds o Kero Kero Bonito. Òbviament no és una quantitat minúscula, però s’amortitza; si t’agrada la música d’aquest estil, és completament justificable pagar 160 € per unes 20 o 30 hores de concerts en 4 dies, que dividit són entre 5 i 8 € per hora de concert. Però no, és massa car. No és un “festival de guiris” perquè així ho haja decidit la promotora. Al contrari, és un festival de guiris perquè els promotors no poden dur bandes internacionals que vol el públic espanyol als preus que vol el públic espanyol. Al final, hem empentat al FIB a una audiència que no era la que s’havia planejat, però que és la que entén el valor d’una setmana de vacances amb concerts durant quatre dies. A Espanya no hi ha costum de pagar el que val un bon concert, no hi ha costum de valorar l’art i el que costa la posada en escena. L’art és gratis, a la ràdio, a l’eMule, per què, doncs, vaig a pagar 20 o 30 € per 2 hores de concert? O 50 o 90 € per un macro-concert de 4 hores? Els preus d’un macro-concert de Beyoncé no solament paga el benefici que se’n du Beyoncé, si no que també paguen l’espectacle de focs d’artifici, el muntatge d’un escenari mòbil, i els sous de l’equip que fan possible que durant 4 hores estiguem immersos en un espectacle com cap altre. Els 160 € del FIB fan possible que Muse, Arctic Monkeys, The Prodigy, Queens of the Stone Age visiten un poble de Castelló. Però això no convenç, i convenç molt menys en temps de crisi econòmica.
És una qüestió difícil, que necessita un canvi d’actitud tant de les institucions com del públic, però si Bilbao ha aconseguit construir una escena musical prestigiosa, i si Justin Bieber ve al Palau Sant Jordi, potser acabem per aconseguir que València resorgisca en el circuit indie i d’artistes mitjans, i que Beyoncé ens pose a totes en Formation.
Mireia
Latest posts by Mireia (see all)
- Festival de les Arts: en valencià no parlem, però doneu-nos els vostres diners - 24 mayo, 2016
- El problema de la música i València - 16 febrero, 2016
- Fuck being your playground - 20 abril, 2015
