El desastre conscient que és l’aeroport de València

Sóc de València, però fa molt que no visc a València. Hi vaig sovint, i tinc la esperança i la il·lusió que prompte hi puga tornar definitivament, però per ara no hi sóc. No passa res, sempre he viscut a menys de dues hores i mitja en avió de València… Bé, o ho estaria si l’aeroport de València realment complira la funció d’aeroport de capital de província, de la tercera ciutat més gran de l’estat espanyol. Per ara, no ho fa. L’Altet a Alacant cada dia se’l menja viu.

De Manises i de la seua gestió meninfòtica i destarifada se n’ha escrit per a avorrir, i les autoritats corresponents continuen tapant-se les orelles i fent com que no escolten. Des de Manises tenim tres o quatre vols diaris a Madrid. Vols a Tel Aviv, a Bucarest, a Nova York. Però, vols a Munich? Berlin? Manchester? Dublín? Lisboa? Lió? Atenes? D’això no. Quan Manises es doblega, com amb Manchester, posen dos vols a la setmana de l’abril al setembre, com si la resta de l’any ningú no volara. Dos vols que es plenen ràpidament, caríssims i a hores ridícules. Quan hi ha companyies de baix cost, les rutes no solen durar més de dos o tres anys.

Com que el meu país d’exili particular és el Regne Unit, més específicament el nord d’Anglaterra, açò ho note molt. Normalment vole des de l’Altet i quan arribe i mire el panell d’eixides, no m’ho puc creure. Manises sembla una estació d’autobusos provincial comparat amb l’Altet. L’Altet té al voltant de sis vols diaris a Manchester amb diferents companyies; té vols a Birmingham, a Belfast, a Edimburg, a Glasgow, a Munich, a Berlín, a Amsterdam i a Escandinàvia. L’Altet és la porta del País Valencià a Europa i una font d’ingressos molt important per a Alacant. Però on deixa açò a València? Ens deixa amb el cul a l’aire. Tenim un aeroport a Alacant que ens dóna diàriament una lliçó en gestió aeroportuària, en rutes, en tot. L’Altet és el que Manises deuria ser. Les autoritats valencianes es plenen la boca parlant dels creuers, diguent que posaran València «en el mapa», però en el mapa turístic que conta de veres, el de les rutes aèries, València continua sent poc més que un aeròdrom amb ínfules. Al País Valencià hi ha lloc més que de sobra per a dos aeroports de primera categoria. L’Altet donaria servei a Alacant, Múrcia i Albacete, i València donaria servei a València, Castelló i Conca. Res d’haver d’agafar el regional a Alacant o a Reus o a Madrid, afegint tres o quatre hores al viatge. Una ampliació de les rutes, juntament amb una campanya per a promocionar la capital del Túria com a destinació turística de cap de setmana per a parelles podria generar ingressos espectaculars per a València. Ho tenim tot: l’oratge, el passeig marítim, un casc històric extens i ben mantingut (per la major part), museus (el Sant Pius Vè és la segona major pinacoteca d’Espanya), fires, atraccions, infraestructura per a conferències… El turisme de creuers no genera tant de benefici com el govern vol fer-nos creure: els turistes dinen al vaixell i baixen, o bé compren menjar ja preparat per a engolir mentre caminen a pressa pel centre, perquè tenen sis hores per a veure-ho tot. Ni que dir que amb el temps tan limitat no poden més que fer una volta pel centre i tornar de pressa i corrents al port. Res d’obres de teatre, ni museus, ni concerts, ni res que implica més de dues hores. Alguns vaixells fins i tot no passen la nit a València, perquè això significa pagar un impost extra al port. Els turistes que venen en avió pernocten, fan compres, troben allotjament. Les conferències i exposicions ja ni cal dir-ho.

Què estem fent? Tenim vols diaris a Madrid o Tel Aviv però estem apartats de la resta d’Europa, d’esquenes a una font d’ingressos que podria elevar l’estatus de la nostra ciutat i convertir-la en una nova Barcelona. Castelló, en anunciar que posarà en marxa vols, desvia inversions que s’haurien de destinar als aeroports ja existents, com Manises. Si Manises està com està, és per obra i gràcia del Partit Popular, una maniobra estudiada i per a res casual. És hora de començar a reclamar el que, per població i tamany, ens pertany.